Aquesta tarda m'han donat l'oportunitat de fer una xerrada als acampats que hi ha a Mataró. Per si a algú li interessa, serà a les 17h a la plaça Santa Anna. Diumenge penjaré els continguts i comentaris de la xerrada d'avui.
El dia no ha començat massa bé. Si, tal i com diuen a les notícies, l'excusa d'entrar a netejar acaba significant que la policia agafi ordinadors i eines de treball, estaríem parlant de fets força greus. Espero i desitjo que es continuïn respectant, com ha estat fins ara, els drets de la protesta i que el diàleg sigui present a l'hora de prendre les decisions que calgui prendre. De ben segur que hi ha gent preocupada per aquells qui tenen formes impresentables de celebrar les victòries del Barça. I d'entre els més preocupats, n'hi haurà que treballen a l'Ajuntament o d'altres òrgans de govern. Però, si aquesta preocupació es transforma en l'expulsió d'aquells qui, tot ocupant un espai públic, duen a terme una protesta amb un encomiable esperit pacífic, en pro d'una celebració que, malauradament, acaba de forma injustificadament violenta, moltes de les coses que fins ara s'han dit i fet, hauran servit de molt poc.
Cal confiar en el poder del diàleg, és un dels camins principals per arribar a consensos a la nostra societat, amb tota la seva pluralitat i diversitat. Com puc saber què li preocupa o què li interessa a l'altre si no el deixo parlar? Per no dir les pors, il·lusions, projectes comunitaris, ... Que les urgències no ens impedeixin adonar-nos d'allò veritablement important, que sembla que estem redescobrint aquests dies.
divendres, 27 de maig del 2011
divendres, 20 de maig del 2011
Indignar-se ha de moure a l'acció
Jo també he llegit l'Indigneu-vos de Hessel, i em va captivar. Amb totes les seves limitacions, excessivament breu, repeteix la mateixa idea constantment, no empra eines a les que tenim accés avui en dia, anàlisi una mica superficial ... i sobretot és queda en la indignació, no avança. Dóna per fet que un cop indignats, hi haurà alguna cosa, un moviment que s'articuli harmònicament i que sigui el motor de canvi que ell demana. I si no passa? De fet, aquesta postura és habitual entre molts acadèmics i gent de saviesa infinita. Les seves visions són, als seus ulls, tan evidents que tan sols situant el problema creuen que aquest es resoldrà, de ben segur entendreu que és una mica més complex que només això, però ja s'intueix què vull dir. Afortunadament, el president Pujol afronta, de forma breu i brillant, aquest limitació a la seva editorial de l'11 de maig (http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/10047).
Jo em situo aquí, movem-nos. Que la indignació que sorgeix de la injustícia social, dels desequilibris nord-sud i tantes altres raons que tenim al nostre entorn, no sigui una flamarada que s'esgota als pocs moments. Aquesta indignació ha de ser motor de compromís. Compromís cap a l'altre, compromís cap a un món millor, compromís cap a la nostra professió, compromís cap als nostres coneixements. Si volem un món diferent, calen compromisos molt ferms. Cal que ens situem en un pla personal en el que sapiguem transformar aquesta indignació, en un dels motors de la nostra vida. I això, ja és una mica més difícil. Protestar i queixar-se és fàcil, comprometre's ja no ho és tant. I potser avui és més difícil que mai. Tinguem en compte, però, que el món romandrà igual si no el canviem. Aquesta és una de les raons que m'indigna més i una de les que utilitza el "sistema" per a continuar.
Una acampada no resoldrà les coses. És insuficient. Les assemblees no són insuficients, calen processos en els que tothom tingui dret (i capacitat real) a expressar la seva paraula. Com tampoc ho són les "conferències", no sé si improvisades, que es van fent a cop de megàfon (malgrat en algunes es diguin barbaritats com que "el desenvolupament de Xina és un bon model de creixement", segons m'ha dit en Raül). El dret a la paraula ha d'anar acompanyat de la responsabilitat de la mateixa. És a dir, aquesta paraula ha de ser rigorosa, formada, justa i caritativa, a fi de que tingui el màxim efecte possible. Avui més que mai, és molt important un alt grau de formació, de manera que les nostres visions del món, i de les seves problemàtiques, siguin el més àmplies possibles i ens en permetin una comprensió òptima. Discursos simplificadors, poden no ser suficients, quan els problemes són tant complexos.
Accions concretes que sí poden fer canviar el món, són detalls tals com treure els diners d'aquelles entitats bancàries que aposten per models de desenvolupament basats en tot allò que ens hauria d'indignar, i portar-los a d'altres institucions en les que els models són radicalment diferents (teniu informació a www.bancaetica.cat). Només cadascú de nosaltres pot decidir que vol fer amb els seus estalvis, per mínims que siguin.
Resumint els punts que he tractat:
Jo em situo aquí, movem-nos. Que la indignació que sorgeix de la injustícia social, dels desequilibris nord-sud i tantes altres raons que tenim al nostre entorn, no sigui una flamarada que s'esgota als pocs moments. Aquesta indignació ha de ser motor de compromís. Compromís cap a l'altre, compromís cap a un món millor, compromís cap a la nostra professió, compromís cap als nostres coneixements. Si volem un món diferent, calen compromisos molt ferms. Cal que ens situem en un pla personal en el que sapiguem transformar aquesta indignació, en un dels motors de la nostra vida. I això, ja és una mica més difícil. Protestar i queixar-se és fàcil, comprometre's ja no ho és tant. I potser avui és més difícil que mai. Tinguem en compte, però, que el món romandrà igual si no el canviem. Aquesta és una de les raons que m'indigna més i una de les que utilitza el "sistema" per a continuar.
Una acampada no resoldrà les coses. És insuficient. Les assemblees no són insuficients, calen processos en els que tothom tingui dret (i capacitat real) a expressar la seva paraula. Com tampoc ho són les "conferències", no sé si improvisades, que es van fent a cop de megàfon (malgrat en algunes es diguin barbaritats com que "el desenvolupament de Xina és un bon model de creixement", segons m'ha dit en Raül). El dret a la paraula ha d'anar acompanyat de la responsabilitat de la mateixa. És a dir, aquesta paraula ha de ser rigorosa, formada, justa i caritativa, a fi de que tingui el màxim efecte possible. Avui més que mai, és molt important un alt grau de formació, de manera que les nostres visions del món, i de les seves problemàtiques, siguin el més àmplies possibles i ens en permetin una comprensió òptima. Discursos simplificadors, poden no ser suficients, quan els problemes són tant complexos.
Accions concretes que sí poden fer canviar el món, són detalls tals com treure els diners d'aquelles entitats bancàries que aposten per models de desenvolupament basats en tot allò que ens hauria d'indignar, i portar-los a d'altres institucions en les que els models són radicalment diferents (teniu informació a www.bancaetica.cat). Només cadascú de nosaltres pot decidir que vol fer amb els seus estalvis, per mínims que siguin.
Resumint els punts que he tractat:
- La indignació ha de ser motor de canvi, canvi que passa per dur a terme opcions personals de compromís molt fortes.
- Una dels compromisos que hem de prendre és amb la nostra formació. Necessitem estar molt formats a fi de poder afrontar, de manera crítica, la realitat que ens envolta.
- Una primera acció és portar els nostres estalvis a aquells bancs/caixes que tenen models de desenvolupament que aposten per aquells valors que creiem més importants i que són necessaris en l'establiment d'un ordre social més just.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)