Ahir dimarts vaig sentir aquesta notícia "Multen la família d'un nen de 7 anys per tocar el trombó arran de les queixes veïnals, a Tarragona". De ben segur que sabeu de que parlo. El meu primer pensament va ser que "cada dia estem més tarats!"
Em sap greu llegir notícies com aquesta al diari. Si volem músics de qualitat, han d'assajar. Assajar és repetir i repetir, fallar i fallar. Però si no assaja, no hi ha música de qualitat.
La nostra societat es caracteritza per ser, i cada dia més, extremadament individualista. Volem tots els drets però cap deure, i als altres que els bombin! Abans que algú digui, "si cada dia som més solidaris!", ja responc: "És veritat". Sí, cada dia la nostra societat té més facilitat a la solidaritat, però no al compromís. M'explicaré. Des de la comoditat de casa nostra ens és fàcil dedicar unes hores o uns diners a alguna causa que considerem justa. Ja sigui la crisi de fam al "corn d'Àfrica" o el terratrèmol a Haití, el volum de gent disposada a donar diners, parlar-ne i escandalitzar-se és encomiable, de debò, però aquí s'acaba. No hi ha vertaderes transformacions en les actituds/accions de la gent. És sabut que les crisis alimentàries tenen molt més de problema polític que no de problema tècnic (les darreres informacions diuen que estem produint aliment per a 10 mil milions de persones!) Quina solidaritat hi ha en donar 15€, que costen d'aconseguir, i després llençar el 20% d'un sopar de 13€ amb els amics? Com diria el Petit Príncep, "No heu entès res!" Per no parlar del Barça, Madrid ... I que consti que sóc un culé de nassos a qui no agrada el pebrot.
Exemples de l'individualisme els tenim a tot arreu. Les patents són més importants que el dret a la vida? Ja entenc que és un tema complex, però com pot ser que el benefici individual, que és just, necessari i legítim, se situï per sobre del dret a la vida? Un altre exemple encara més complex, qui paga per les pel·lícules que veu per internet? i si fóssiu actors, què en pensaríeu de treballar gratis?
És cert que el propi sistema econòmic (i social) ens empeny a pensar d'aquesta manera. El lema neoconservador que domina els espais econòmics ens impera a "maximitzar el benefici personal" i d'aquesta manera "la mà invisible" ja compensarà. Però aquesta mà invisible va ser definida el 1776 (La riquesa de les nacions - Adam Smith). És probable que avui sigui una mica diferent i acceptar "la mà invisible" a pies juntillas i de forma acrítica no deu ser el més assenyat. Una explicació més profunda és necessària però s'aparta de la qüestió d'avui.
Una base una mica més teòrica que mostra aquesta deriva individualista de la societat ens la dona John Rawls. A la pregunta, on preferiríeu viure: a) en un món en el que la gent que té més ajuda als qui tenen menys? o b) en un món en el que "campi qui pugui"? Les respostes eren, majoritàriament la a). Quan avançant en l'entrevista deia, doncs tu vius a Occident i tens més que molts altres, la gent responia que "això és diferent", "mirat així", ... Aquesta tria, Rawls la defineix com "el vel de la ignorància"
Ja acabant i girant una mica la truita, el Que-facin-el-que-vulguin-però-que-a-mi-no-em-molestin és el mantra que domina, fins i tot entre amics! Que aixequi la mà aquell qui, tot tenint un problema, no truca a algun amic per "no molestar-lo"? Amics del món, reivindiqueu el dret a compartir les misèries! Aquest individualisme fa de la nostra, una societat solitària. Quanta gent al se sent sola? Com a referència, la pel·lícula "Juntos nada más" (també està en llibre). Les nostres ciutats estan cada dia més plenes de gent que se sent sola, especialment els avis. No sabent a qui "molestar".
No sé si avui m'he explicat massa bé, hi ha massa rauxa, però de ben segur que m'entendreu i sabreu veure per on vull anar.
PD. Sembla ser que van intentar processos de mediació en el conflicte i que no és van posar d'acord, però "lo cortés no quita lo valiente".
dimecres, 7 de setembre del 2011
dimarts, 12 de juliol del 2011
Diez (eco)buenos propósitos para un verano sostenible
Bona tarda, us poso un conjunt de propostes recollides de la web de "Alandar", una coneguda pàgina cristiana d'una manera molt planera i propera. Les propostes plantejades són tan simples com interessants i difícils d'assolir. A veure si en podem dur a terme algunes.
Ser sostenible tiene que ver con comportamientos cotidianos que se convierten en automáticos. Son las buenas prácticas diarias las que nos permiten construir un estilo de vida sostenible. Si no sabéis por donde empezar, ahí van algunos consejos para un verano (y una vida) más ligero para nuestro planeta y para nuestra salud.
Ser sostenible tiene que ver con comportamientos cotidianos que se convierten en automáticos. Son las buenas prácticas diarias las que nos permiten construir un estilo de vida sostenible. Si no sabéis por donde empezar, ahí van algunos consejos para un verano (y una vida) más ligero para nuestro planeta y para nuestra salud.
1. Menos carne, más verdura
Disminuyamos el consumo de carne (si no conseguimos ser vegetarianos): esta opción mejorará nuestra salud (previene tumores) y el medio ambiente, porque la industria de la carne para consumo humano es una de las primeras causas de contaminación, utiliza muchísimos más recursos que la producción de cereales y legumbres. Además la tortura de los animales de cría intensiva, es sólo el resultado de la exagerada demanda de carne de los consumidores.
2. Consumir productos a Km 0
Prefiramos los productos locales que reducen los transportes, bajan las emisiones de CO2 y el uso de combustibles fósiles. E, independientemente de nuestra dieta, comamos productos de estación, pues además de ser más baratos, recorren menos kilómetros hasta llegar a nuestra mesa.
3. Huerto en el balcón
Ya somos muchos los que cultivamos nuestros tomates, lechugas y más cosas en el balcón, y conseguimos hacer el compost con los residuos orgánicos (con o sin lombrices). Se pueden encontrar un montón de pistas para ello en Internet.
4. Ahorrar energía y recursos
Nada nuevo, cosas que sabemos ya: ahorrar energía es mejor que buscar nuevas fuentes energéticas: el jersey permite bajar la calefacción, el abanico sustituye al aire acondicionado, los aireadores en los grifos reducen a la mitad el gasto de agua, poner doble ventana permite ahorrar en la factura de la calefacción, mejor la ducha que el baño, lavarse los dientes con el grifo cerrado, apagar la luz cuando no se usa y los stand by, comprar electrodomésticos de clase A++, etc.
5. Plantar árboles
Los árboles nos regalan muchas cosas además de oxígeno. Permiten contener el ozono insano que produce el sol contra el asfalto, contienen las temperaturas de las casas evitando el uso de aire acondicionado, etc. El verano no es el mejor momento para plantar árboles, excepto si están en tiesto y si los regamos bien. Pero es un buen momento para recoger semillas y hacernos nuestro pequeño vivero en el balcón.
6. Evitar producir basuras
Cada español produce 500 kg de basura al año. Un desperdicio de recursos y un gasto increíble para deshacernos de ellos. Mejor que reciclar es evitar producir basuras: evitar embalajes inútiles, llevar la bolsa a la compra, reutilizar y comprar a granel o con confecciones grandes, producir en casa, usar vajillas, pañuelos… lavables y no de un solo uso. Y si produces basura, sepáralas para poderlas reciclar. ¿Sabías que el aluminio reciclado permite ahorrar el 90% de la energía necesaria para producir la materia prima?
7. Aparcar el coche… y el avión
Usa los medios de transporte públicos, la bici y las piernas. Ahorrarás dinero, estrés y enfermedades cardiovasculares. Y cuando uses el coche asegúrate de que no tengas alternativa. Compártelo con otros, llénalo a tope, cómprate uno donde quepa mucha gente, préstalo… Viajar en avión además tiene un impacto ambiental desproporcionado: un viaje en avión (Milán-Madrid, por ejemplo) consume y contamina lo mismo que viajar todo el año en coche. Que no nos engañe el low cost, porque el gasto oculto de la contaminación lo pagarán las generaciones siguientes (cuando no nosotros mismos).
8. Animales domésticos
Si queremos un animal doméstico, evitemos comprarlos en una tienda, pues es posible adoptarlos en una estructura de acogida de animales. Hay miles de animales de todas las razas y edades que están esperando ser adoptados.
9. El paraíso está a dos pasos
No hace falta recorrer el mundo para relajarse, las vacaciones locales son como lo de comer a km 0. Viajar ligero a veces, además del medio de transporte, incluye elegir metas cercanas y maravillosas, descubrir el paraíso que nos circunda sin necesidad de ir a las Maldivas.
10. Dejar el mundo mejor que como lo hemos encontrado
Parece difícil para nosotros, consumidores de recursos, poner en práctica esta invitación de Baden Powell, pero seguro que encontrais ocasiones para dejar vuestra “huella” positiva: limpiar la playa de basuras, regar un árbolillo que sufre o poner en práctica alguna de las pistas anteriores…
No es obligatorio, pero seguro que, con estos pequeños gestos, viviremos mejor.
dijous, 16 de juny del 2011
Idees sobre #aixíno
Apartant-me de la línia dels dos darrers posts (la propera hi tornarem) vull comentar vàries coses, de forma desordenadeta, que m'han anat venint al cap en relació al moviment dels "Indignats" i els incidents d'ahir. Introduiré les idees, donat que desenvolupar-les completament és prou llarg, i ja rebo prou bullying de "posts llargs".
El que va succeir ahir és indigne. No és admissible. No podem permetre que les nostres instuticions, malgrat totes les queixes i reclamacions que podem tenir cap a elles, siguin agredides. Alguna de les actituds ahir observades recorda a "Sistema polític que reuneix en mans d’un grup o partit tots els poders de l’Estat, no permet l’actuació d’altres partits, imposa la seva ideologia en tots els ordres de la vida del país i negligeix els drets humans en profit de la raó d’estat"(DIEC), i això es diu totalitarisme, i no ho podem permetre. Ja sé que van ser quatre gats i que no representen la majoria, doncs denunciem-ho, que surti de l'Assamblea una comunicació de condemna. Fent un salt mortal, Luther King va tenir els Panteres Negres, fins i tot, a risc de ser impopular, Jesús va tenir a Pere tallant orelles, però van denunciar-ho i es va desvincular de la seva filosofia.
La indignació és, segons el Diccionari de la RAE (el del IEC és poc satisfactori) "Enojo, ira, enfado vehemente contra una persona o contra sus actos", i per tant, és un estat d'ànim. Insisteixo, no n'hi ha prou. Hem d'avançar de la indignació a... Ostres, clar no tots estem indignats igual, ni en la mateixa direcció, ni les respostes que se'ns acudeixen són les mateixes, ni ..., ni...
Necessitem la cuina de les àvies. És a dir, cal temps, detectar les falles (això està prou treballat), veure camins de sortida, prendre opcions personals, formar-nos, fer conscients al nostre entorn ... i moltes coses més. Això requereix temps, paciència, constància i convicció. El canvi no es pot dur a terme ràpidament. Perquè? Doncs per que en la crisi financera, social i laboral hi ha una crisi de valors, i aquests canvis són força més lents. De la pressa només en surten nyaps. La pròpia qüestió és molt complexa, amb molts matisos i cal tractar-la amb molta cura.
Un dels lemes, reescrits, és el següent: "Volem treballar per a canviar un sistema que perjudica a molts, a canvi de beneficiar a uns poquets". Això presenta dues qüestions:
El que va succeir ahir és indigne. No és admissible. No podem permetre que les nostres instuticions, malgrat totes les queixes i reclamacions que podem tenir cap a elles, siguin agredides. Alguna de les actituds ahir observades recorda a "Sistema polític que reuneix en mans d’un grup o partit tots els poders de l’Estat, no permet l’actuació d’altres partits, imposa la seva ideologia en tots els ordres de la vida del país i negligeix els drets humans en profit de la raó d’estat"(DIEC), i això es diu totalitarisme, i no ho podem permetre. Ja sé que van ser quatre gats i que no representen la majoria, doncs denunciem-ho, que surti de l'Assamblea una comunicació de condemna. Fent un salt mortal, Luther King va tenir els Panteres Negres, fins i tot, a risc de ser impopular, Jesús va tenir a Pere tallant orelles, però van denunciar-ho i es va desvincular de la seva filosofia.
La indignació és, segons el Diccionari de la RAE (el del IEC és poc satisfactori) "Enojo, ira, enfado vehemente contra una persona o contra sus actos", i per tant, és un estat d'ànim. Insisteixo, no n'hi ha prou. Hem d'avançar de la indignació a... Ostres, clar no tots estem indignats igual, ni en la mateixa direcció, ni les respostes que se'ns acudeixen són les mateixes, ni ..., ni...
Necessitem la cuina de les àvies. És a dir, cal temps, detectar les falles (això està prou treballat), veure camins de sortida, prendre opcions personals, formar-nos, fer conscients al nostre entorn ... i moltes coses més. Això requereix temps, paciència, constància i convicció. El canvi no es pot dur a terme ràpidament. Perquè? Doncs per que en la crisi financera, social i laboral hi ha una crisi de valors, i aquests canvis són força més lents. De la pressa només en surten nyaps. La pròpia qüestió és molt complexa, amb molts matisos i cal tractar-la amb molta cura.
Un dels lemes, reescrits, és el següent: "Volem treballar per a canviar un sistema que perjudica a molts, a canvi de beneficiar a uns poquets". Això presenta dues qüestions:
- Què et mou a voler aquest canvi? El concepte de injustícia o que jo estigui en els perjudicats. És a dir, si et beneficiés et queixaries? És a dir, estàs disposat a renunciar a coses per a que els altres (el sistema) gaudeixin de les oportunitats que tu tens? o fins a on estàs disposat. Aquesta línia és molt delicada, tan sols vull introduir-la i ja en parlarem un altre dia (a Mataró II o III), però és cabdal que us n'adoneu la seva importància.
- Algú creu que el sistema, els beneficiats, no intentarà aturar aquest canvi? En serio...
dijous, 9 de juny del 2011
Ja fa dies de Mataró (I) - Petjada ecològica
Bon dia, amb retard més que evident us presento el que vam parlar a Mataró. Aprofito per agrair els comentaris rebuts i us animo a fer-ne més, encara que sigui a nivell privat francescmartori(a)gmail.com. D'aquesta manera vaig interaccionant, que sol costa més. Gràcies.
Menú del dia de Mataró
- Crisi ecològica - La petjada ecològica
- Crisi econòmica - L'acriticisme del creixement
- Crisi cultural - I jo, què?
Com veieu al títol, el (I) ens indica que hi haurà successives edicions i tractaments dels temes que aquí es presenten. Avui començaré amb la crisi ecològica - la petjada ecològica.
La petjada ecològica (PE) és una de les eines més útils i que dóna més informació a l'hora de mesurar l'impacte de les nostres accions, i de la nostra societat, a nivell mediambiental. La PE representa "el área de aire o agua ecológicamente productivos (cultivos, pastos, bosques o ecosistemas acuáticos) necesarios para generar los recursos necesarios y además para asimilar los residuos producidos por cada población determinada de acuerdo a su modo de vida en específico, de forma indefinida", segons la pàgina web www.footprintnetwork.org, a la que trobareu moltíssima informació i dades sobre la PE. La definició donada necessita d'un previ per a poder ser compresa amb profunditat.
Com ja sabeu, la Terra és un gran sistema que contínuament està produint menjar, energia, ... però no tota el planeta és productiu (les collites al Sahara són pitjors que a Vilanova). A tot aquest terreny li direm "biocapacitat", és a dir, la biocapacitat serà aquell terreny que la Terra disposa per a satisfer les nostres necessitats de menjar, energia, roba ... i tot allò que consumim en el nostre diari. A la vegada, ja hem fet el més espès, imagineu-vos la Terra com un un pastís gegant, en el que hi ha tota la biocapacitat de la Terra, com a qualsevol festa d'aniversari dividirem el pastís entre tota la gent ... si fem això amb la Terra, toca a menys de 2 hectàrees per persona (recordeu que hem la biocapacitat és terreny). D'aquesta manera podem afirmar que tenim dret a consumir 2 hectàrees de biocapacitat de la Terra. Doncs la PE és el càlcul d'allò que consumim.
No em posaré a explicar-vos com es fa tot el càlcul, seria llarg, pesat, complex i ple d'imprecisions. El millor de la PE és la simplicitat del concepte i totes les conclusions que se'n poden treure. Comencem!
Si tenim dret a 2ha per persona, que passaria si en una regió de la Terra es consumís a un ritme de 4ha per persona? Quants planetes farien falta si volguéssim que tothom visqués de la mateixa manera? La resposta és fàcil, 2 planetes! Això presenta un problema que a dia d'avui és bastant insalvable, tan sols tenim 1 planeta. Per a resoldre-ho tenim dues opcions:
En el gràfic que us poso aquí a sota, podeu veure quina està sent l'evolució en els darrers temps de la PE front a la biocapacitat. Ja fa dies que estem gastant les reserves de la Terra. Les dades són a nivell global i el gràfic és de l'informe www.footprintnetwork.org de 2010.
Per acabar, us deixo un link per si voleu calcular-vos la vostra PE:
La petjada ecològica (PE) és una de les eines més útils i que dóna més informació a l'hora de mesurar l'impacte de les nostres accions, i de la nostra societat, a nivell mediambiental. La PE representa "el área de aire o agua ecológicamente productivos (cultivos, pastos, bosques o ecosistemas acuáticos) necesarios para generar los recursos necesarios y además para asimilar los residuos producidos por cada población determinada de acuerdo a su modo de vida en específico, de forma indefinida", segons la pàgina web www.footprintnetwork.org, a la que trobareu moltíssima informació i dades sobre la PE. La definició donada necessita d'un previ per a poder ser compresa amb profunditat.
Com ja sabeu, la Terra és un gran sistema que contínuament està produint menjar, energia, ... però no tota el planeta és productiu (les collites al Sahara són pitjors que a Vilanova). A tot aquest terreny li direm "biocapacitat", és a dir, la biocapacitat serà aquell terreny que la Terra disposa per a satisfer les nostres necessitats de menjar, energia, roba ... i tot allò que consumim en el nostre diari. A la vegada, ja hem fet el més espès, imagineu-vos la Terra com un un pastís gegant, en el que hi ha tota la biocapacitat de la Terra, com a qualsevol festa d'aniversari dividirem el pastís entre tota la gent ... si fem això amb la Terra, toca a menys de 2 hectàrees per persona (recordeu que hem la biocapacitat és terreny). D'aquesta manera podem afirmar que tenim dret a consumir 2 hectàrees de biocapacitat de la Terra. Doncs la PE és el càlcul d'allò que consumim.
No em posaré a explicar-vos com es fa tot el càlcul, seria llarg, pesat, complex i ple d'imprecisions. El millor de la PE és la simplicitat del concepte i totes les conclusions que se'n poden treure. Comencem!
Si tenim dret a 2ha per persona, que passaria si en una regió de la Terra es consumís a un ritme de 4ha per persona? Quants planetes farien falta si volguéssim que tothom visqués de la mateixa manera? La resposta és fàcil, 2 planetes! Això presenta un problema que a dia d'avui és bastant insalvable, tan sols tenim 1 planeta. Per a resoldre-ho tenim dues opcions:
- Ens mengem el planeta. Com intentem tots nosaltres, la Terra també té els seus estalvis, reserves de recursos d'altres èpoques en que el consum era menor. Si contínuament consumim per sobre de les 2ha, doncs ens anem menjant els estalvis. Penseu-ho en estalvis, si cobreu 10 i gasteu 15, a la llarga tindreu un problema us quedareu sense ... doncs amb el medi ambient passa el mateix.
- Ens mengem la part d'algú. Si jo consumeixo 4 i me'n toquen 2, la solució és senzilla, busca't a algú que gasti 0. D'aquesta manera la mitjana seria 2. Evidentment, aquesta solució presenta alguns problemes a nivell moral (justícia, igualtat ...).
En el gràfic que us poso aquí a sota, podeu veure quina està sent l'evolució en els darrers temps de la PE front a la biocapacitat. Ja fa dies que estem gastant les reserves de la Terra. Les dades són a nivell global i el gràfic és de l'informe www.footprintnetwork.org de 2010.
Us poso també la PE d'alguns països, veureu com l'exemple de les 4ha era massa optimista ...
per veure una llista completa:
per veure una llista completa:
Per acabar, us deixo un link per si voleu calcular-vos la vostra PE:
Curt: http://www.miliarium.com/formularios/HuellaEcologicaA.asp
Més acurat: http://www.vidasostenible.org/ciudadanos/a1.asp
Més acurat: http://www.vidasostenible.org/ciudadanos/a1.asp
Subscriure's a:
Missatges (Atom)