No em toquis el trombó!

Ahir dimarts vaig sentir aquesta notícia "Multen la família d'un nen de 7 anys per tocar el trombó arran de les queixes veïnals, a Tarragona". De ben segur que sabeu de que parlo. El meu primer pensament va ser que "cada dia estem més tarats!"

Em sap greu llegir notícies com aquesta al diari. Si volem músics de qualitat, han d'assajar. Assajar és repetir i repetir, fallar i fallar. Però si no assaja, no hi ha música de qualitat.

La nostra societat es caracteritza per ser, i cada dia més, extremadament individualista. Volem tots els drets però cap deure, i als altres que els bombin! Abans que algú digui, "si cada dia som més solidaris!", ja responc: "És veritat". Sí, cada dia la nostra societat té més facilitat a la solidaritat, però no al compromís. M'explicaré. Des de la comoditat de casa nostra ens és fàcil dedicar unes hores o uns diners a alguna causa que considerem justa. Ja sigui la crisi de fam al "corn d'Àfrica" o el terratrèmol a Haití, el volum de gent disposada a donar diners, parlar-ne i escandalitzar-se és encomiable, de debò, però aquí s'acaba. No hi ha vertaderes transformacions en les actituds/accions de la gent. És sabut que les crisis alimentàries tenen molt més de problema polític que no de problema tècnic (les darreres informacions diuen que estem produint aliment per a 10 mil milions de persones!) Quina solidaritat hi ha en donar 15€, que costen d'aconseguir, i després llençar el 20% d'un sopar de 13€ amb els amics? Com diria el Petit Príncep, "No heu entès res!" Per no parlar del Barça, Madrid ... I que consti que sóc un culé de nassos a qui no agrada el pebrot.

Exemples de l'individualisme els tenim a tot arreu. Les patents són més importants que el dret a la vida? Ja entenc que és un tema complex, però com pot ser que el benefici individual, que és just, necessari i legítim, se situï per sobre del dret a la vida? Un altre exemple encara més complex, qui paga per les pel·lícules que veu per internet? i si fóssiu actors, què en pensaríeu de treballar gratis?
És cert que el propi sistema econòmic (i social) ens empeny a pensar d'aquesta manera. El lema neoconservador que domina els espais econòmics ens impera a "maximitzar el benefici personal" i d'aquesta manera "la mà invisible" ja compensarà. Però aquesta mà invisible va ser definida el 1776 (La riquesa de les nacions - Adam Smith). És probable que avui sigui una mica diferent i acceptar "la mà invisible" a pies juntillas i de forma acrítica no deu ser el més assenyat. Una explicació més profunda és necessària però s'aparta de la qüestió d'avui.

Una base una mica més teòrica que mostra aquesta deriva individualista de la societat ens la dona John Rawls. A la pregunta, on preferiríeu viure: a) en un món en el que la gent que té més ajuda als qui tenen menys? o b) en un món en el que "campi qui pugui"? Les respostes eren, majoritàriament la a). Quan avançant en l'entrevista deia, doncs tu vius a Occident i tens més que molts altres, la gent responia que "això és diferent", "mirat així", ... Aquesta tria, Rawls la defineix com "el vel de la ignorància"

Ja acabant i girant una mica la truita, el Que-facin-el-que-vulguin-però-que-a-mi-no-em-molestin és el mantra que domina, fins i tot entre amics! Que aixequi la mà aquell qui, tot tenint un problema, no truca a algun amic per "no molestar-lo"? Amics del món, reivindiqueu el dret a compartir les misèries! Aquest individualisme fa de la nostra, una societat solitària. Quanta gent al se sent sola? Com a referència, la pel·lícula "Juntos nada más" (també està en llibre). Les nostres ciutats estan cada dia més plenes de gent que se sent sola, especialment els avis. No sabent a qui "molestar".

No sé si avui m'he explicat massa bé, hi ha massa rauxa, però de ben segur que m'entendreu i sabreu veure per on vull anar.

PD. Sembla ser que van intentar processos de mediació en el conflicte i que no és van posar d'acord, però "lo cortés no quita lo valiente".